Ells també pateixen

De vegades és a la mare a qui se li escapa la mà contra la seva mitja taronja. Els casos d’homes que són víctimes de la violència de les seves companyes són més nombrosos del que es podria pensar. Això és el que afirma Yvon Dallaire, psicòloeg i sexòleg del Quebec, autor de La violència contra els homes, una realitat tabú i complexa (2002).

Quines característiques té el fenomen dels homes maltractats, que es percep com a marginal?

Per a gairebé tothom, parlar de violència domèstica contra homes sembla increïble, però la realitat és que hi ha homes maltractats. És una qüestió que al continent americà es tracta més que no pas a Europa, perquè aquí els moviments masculins estan més ben organitzats i més centrats en les qüestions socials, i perquè aquest tema té més presència als mitjans de comunicació. En una enquesta duta a terme per Denis Laroche l’any 2002 per a l’Institut Nacional d’Estadística del Quebec, 62.700 dones i 39.500 homes van declarar-se víctimes de violència domèstica, tenint en compte qualsevol mena de violència. Són dades que contradiuen el discurs políticament correcte segons el qual els homes són sistemàticament els botxins i les dones, les víctimes. Un altre prejudici: els homes fan servir la força física, i les dones utilitzen tàctiques psicològiques. En realitat són molts els homes que expressen la seva violència de manera psicològica, especialment amb el silenci. I el 80% de les dones violentes faran servir algun objecte: estris de cuina, ganivets… En els seus atacs psicològics, les dones generalment denigren la identitat sexual del company, mentre que els homes violents es limiten a voler tenir la raó.

Per què és un tema tabú, la violència exercida per les dones?

En totes les parelles, hi ha un moment en què la relació es converteix en una lluita de poder en què els dos participants utilitzaran per torns elements violents. No obstant això, avui assistim a una valorització de la violència femenina: una dona que es defensa i es baralla serà considerada com una dona forta. Aquesta actitud entra en contradicció amb la imatge tradicional transmesa per la societat que vol que una dona sigui dolça i maternal. S’ha de dir que les parelles lesbianes són el doble de violentes que les parelles heterosexuals, i que en els casos d’infanticidi, més del 56% dels nens són morts a mans de les seves mares. Aquesta paradoxa xoca amb el discurs feminista que busca demonitzar el que és masculí i angelitzar el que és femení. Al Quebec, la violència de les dones contra els homes és la que està augmentant, no a l’inrevés.

Què els passa als homes agredits?

En el cas dels homes que són agredits físicament, pot ser que la gent no els cregui, o que se’ls ridiculitzi. El lobby feminista, que té molta força al nord dels Estats Units, només ha volgut veure una de les cares de la violència domèstica. Una dona agredida obté un estatus, i pot trobar molts grups de suport, associacions que l’ajudaran a sortir de l’infern de la violència domèstica, tal com explica Sophie Torrent, una investigadora suïssa que ha dedicat la seva tesi al tema “L’home agredit, una qüestió al cor del tabú” (2000). Un home que confessa que ha estat agredit experimenta una culpabilitat enorme, perd el seu estatus d’home i queda aïllat a causa de la manca d’associacions que puguin acollir-lo o fer-se’n càrrec. Negant aquest fenomen dels homes agredits, les feministes estan deixant de banda tot un grup de dones que pateixen, que han de lluitar contra els propis comportaments violents i que necessiten ajuda.