De vegades és a la
mare a qui se li escapa la mà contra la seva mitja taronja. Els casos d’homes
que són víctimes de la violència de les seves companyes són més nombrosos del
que es podria pensar. Això és el que afirma Yvon Dallaire, psicòloeg i sexòleg del
Quebec, autor de La violència contra els homes, una realitat tabú i
complexa (2002).
Quines característiques té el fenomen dels homes
maltractats, que es percep com a marginal?
Per a gairebé
tothom, parlar de violència domèstica contra homes sembla increïble, però la
realitat és que hi ha homes maltractats. És una qüestió que al continent
americà es tracta més que no pas a Europa, perquè aquí els moviments masculins
estan més ben organitzats i més centrats en les qüestions socials, i perquè
aquest tema té més presència als mitjans de comunicació. En una enquesta duta
a terme per Denis Laroche l’any 2002 per a l’Institut Nacional d’Estadística
del Quebec, 62.700 dones i 39.500 homes van declarar-se víctimes de violència
domèstica, tenint en compte qualsevol mena de violència. Són dades que
contradiuen el discurs políticament correcte segons el qual els homes són
sistemàticament els botxins i les dones, les víctimes. Un altre prejudici: els
homes fan servir la força física, i les dones utilitzen tàctiques
psicològiques. En realitat són molts els homes que expressen la seva violència
de manera psicològica, especialment amb el silenci. I el 80% de les dones
violentes faran servir algun objecte: estris de cuina, ganivets… En els seus atacs
psicològics, les dones generalment denigren la identitat sexual del company,
mentre que els homes violents es limiten a voler tenir la raó.
Per què és un tema tabú, la violència exercida per
les dones?
En totes les
parelles, hi ha un moment en què la relació es converteix en una lluita de
poder en què els dos participants utilitzaran per torns elements violents. No
obstant això, avui assistim a una valorització de la violència femenina: una
dona que es defensa i es baralla serà considerada com una dona forta. Aquesta
actitud entra en contradicció amb la imatge tradicional transmesa per la
societat que vol que una dona sigui dolça i maternal. S’ha de dir que les
parelles lesbianes són el doble de violentes que les parelles heterosexuals, i
que en els casos d’infanticidi, més del 56% dels nens són morts a mans de les
seves mares. Aquesta paradoxa xoca amb el discurs feminista que busca
demonitzar el que és masculí i angelitzar el que és femení. Al Quebec, la
violència de les dones contra els homes és la que està augmentant, no
a l’inrevés.
Què els passa als homes agredits?
En el cas dels
homes que són agredits físicament, pot ser que la gent no els cregui, o que
se’ls ridiculitzi. El lobby feminista, que té molta força al nord dels Estats
Units, només ha volgut veure una de les cares de la violència domèstica. Una
dona agredida obté un estatus, i pot trobar molts grups de suport, associacions
que l’ajudaran a sortir de l’infern de la violència domèstica, tal com explica Sophie
Torrent, una investigadora suïssa que ha dedicat la seva tesi al tema “L’home
agredit, una qüestió al cor del tabú” (2000). Un home que confessa que ha estat
agredit experimenta una culpabilitat enorme, perd el seu estatus d’home i queda
aïllat a causa de la manca d’associacions que puguin acollir-lo o fer-se’n
càrrec. Negant aquest fenomen dels homes agredits, les feministes estan deixant
de banda tot un grup de dones que pateixen, que han de lluitar contra els
propis comportaments violents i que necessiten ajuda.
